Al llarg de la història de la humanitat sempre s’ha associat la productivitat a la quantitat de persones disponibles per a una determinada activitat. Tant si ens referim a processos de manufactura, com si es tracta de processos administratius o de l’execució de projectes, la capacitat de producció d’un equip sempre s’ha relacionat amb el nombre de mans disponibles per realitzar el treball.
Aquest principi s’ha aplicat amb èxit al llarg del temps bé es tractés en la seva època de processos manuals com posteriorment, durant el segle XX, de processos industrials. Es tracta d’un model lineal de gran utilitat per realitzar previsions tant dels temps de producció com dels recursos necessaris per realitzar una activitat. Un increment de recursos es tradueix en una reducció proporcional dels temps d’execució.
La validesa d’aquest model ha perdurat més enllà de la revolució industrial, resistint la progressiva automatització de processos que ha modificat la relació entre la mà d’obra necessària i la quantitat de producte obtingut. Aquesta sorprenent longevitat ha estat possible perquè tots els canvis en els sistemes productius del passat segle es van dur a terme a un ritme que permetia adaptar aquesta equació a la nova realitat. En conseqüència, tota previsió de futur elaborada sobre aquesta base contemplava amb una precisió acceptable l’evolució de la tecnologia cap a una nova realitat. És per això que, fins i tot en un període d’intensa automatització de processos, un marc mental de cort lineal per realitzar previsions de futur seguia sent la norma habitual.
El model lineal va ser funcional fins a una data molt concreta: el 19 d’abril de 1965 Gordon Moore, cofundador d’Intel, va expressar la seva visió particular sobre l’evolució de la informàtica. Segons Moore, cada dos anys es duplicaria la capacitat d’integració de transistors en un microprocessador. Aquesta visió es va convertir en la regla d’or de la indústria electrònica fins al punt que, encara avui, seixanta anys després de la seva formulació, la llei de Moore segueix sent vàlida.
L’evolució exponencial que plantejava Moore suposava un canvi dramàtic de paradigma amb implicacions universals que superaven de llarg l’àmbit d’influència del món del silici. Per començar, aquesta visió invalidava tota aplicació del raonament continuista i lineal que imperava fins avui. A partir d’aquest moment, mai més es podria tractar el futur com una extensió lineal del passat. Fins llavors, no existia una evidència del moment a partir del com una tecnologia determinada evolucionaria de manera exponencial, però a partir de Moore, la possibilitat d’una disrupció sempre hauria d’estar damunt de la taula. Tots els models de previsió i planificació de futur van saltar per l’aire.
Per tot això, al llarg de les últimes dècades, algunes activitats i metodologies de planificació que tenien un valor indiscutible sota el paradigma de gestió lineal, han mostrat les seves manques en un nou entorn en el qual cada vegada són més els sectors que, de manera directa o indirecta, evolucionen de manera exponencial.
Els primers que van sofrir les conseqüències d’aquest canvi de paradigma en la previsió de projectes o en el desenvolupament de nous productes van ser les consultores estratègiques que tenien una àmplia experiència en l’aplicació de models lineals. A manera d’exemple, la prestigiosa consultora McKinsey&Co va aconsellar a AT&T durant els anys 80 del segle passat que no entrés en el sector de la telefonia mòbil argumentant que difícilment superaria el milió d’usuaris per a l’any 2000. L’aplicació d’una lògica lineal va portar a McKinsey a un error en la seva previsió del 99%, quan ara sabem que el negoci mòbil va entrar en el nou mil·lenni amb més de cent milions d’unitats al mercat.
Raymond Kurzweil, director d’Enginyeria de Google i fundador de la Singularity University, ha estudiat aquest fenomen al llarg de més de trenta anys.
Dels seus estudis realitzats en diferents sectors conclou que aquesta llei d’evolució exponencial es pot aplicar cada vegada a un major ventall de tecnologies. Dins d’aquest ventall destaca l’evolució que han experimentat alguns camps nous com la intel·ligència artificial i la robòtica, però també alguns sectors tradicionals com l’energia. A dia d’avui, ja disposem d’exemples suficients per afirmar amb seguretat que tota activitat o projecte que se sustenti sobre alguna d’aquestes tecnologies que evolucionen seguint un patró exponencial estarà sotmesa també ella a aquesta mateixa evolució.
En aquests casos la dificultat principal amb la qual ha de bregar l’equip de projecte resideix a la planificació. Un error d’un 1% a la planificació d’un procés que segueix una evolució lineal equival en una desviació en el resultat d’un 1%.
En canvi, en un procés que segueixi una evolució exponencial, aquest mateix error a la planificació pot representar una desviació d’un 50% en el resultat esperat. Actualment, tota pretensió de previsió de futur és il·lusòria.
Estem immersos en un món en el qual ens hem acostumat a veure amb certa freqüència com desapareixien companyies que, a priori, semblava que gaudien d’una salut de ferro. En menys d’un segle, l’esperança de vida de les grans corporacions ha caigut en més de 50 anys, passant d’una mitjana de 67 anys a principis de segle XX a uns escassos 18 anys en l’actualitat. La gran majoria dels analistes estimen que aquesta tendència es va a mantenir en el futur.
Alguns estudis fins i tot van un pas més lluny, afirmant que el 75% de les organitzacions que actualment figuren en el S&P500 hauran desaparegut en menys d’una dècada.
Com a contrast, en aquest mateix món impredictible una petita startup com Youtube pot evolucionar en menys de 18 mesos passant de finançar-se amb les targetes de crèdit del seu fundador a ser comprada per Google per 1,4 bilions USD.
Davant aquesta realitat, l’única alternativa pansa per instaurar sistemes de treball àgils, orientats al seguiment i retroalimentació dels resultats que permetin reaccionar de manera efectiva tant davant canvis de petita magnitud com davant grans disrupcions tecnològiques.
MÀRIUS GIL
Enginyer industrial – Director d’Operacions a Actio Global
mgil@actioglobal.com